Estudi tècnic:

Per la seva textura se l’anomena «tapís» encara que es tracta d’una sarja de lli brodada amb fils fins de llana de molts colors. Les puntades són grans i tupides, amb una tècnica no gaire senzilla. En primer lloc, s’ha passat un fil llarg i al seu costat s’ha brodat un punt força espès que recorda la clàssica cadeneta, però que és més aviat l’anomenat punt de figura. El brodat segueix d’una manera viva i amb molt de moviment, les sinuositats de la temàtica brodada en sentit longitudinal, amb grans puntades entorxades. El fons de les figures és completament brodat i les imatges, animals o vegetals, són siluetades amb un traç viu, blanc o de color intens.
El color és molt variat i força equilibrat en la seva distribució. Predominen el roig, el blanc, el verd i el blau. Es conserva molt bé, la qual cosa fa pensar en la qualitat dels tints de la llana. (TC 13)

Segons M.ª Ángeles González Mena, hi ha dos punts de brodar diferents: el punt de cadeneta per als contorns i endografies, i el punt de cordó i de figures per cobrir espais. Diu que es va treballar en un bastidor gran amb marc mòbil.

Estat actual:

Conserva brillantment els colors, amb predomini de vermells, blaus, verd, groc i blanc dels fils de llana. En la part que resta, la conservació és bona. Fins i tot, després d’una neteja i restauració recents, podem dir que el color torna a brillar gairebé com en els seus moments originals. (CR 188)

El Tapís de la creació:

Mossèn Josep Gudiol, al capítol vii del primer volum de Nocions d’Arqueologia Sagrada Catalana, Art Romànic, (286-288), escriu el següent sobre els tapissos:
«Per decorar les parets del santuari i els paviments, demés de les teles mes o menys ornamentades, s’empraren les peçes de tapisseira o teixits. El tapís, sobre les teles teixides al teler, tenia la ventatja de poguer mostrar composicions vastes i variades sense que per res s’haguessin de repetir els assumptes.

Els draps de tapisseria brodats consistien en teles de seda amb les quals es combinaven ornaments a l’agulla o en teixits de lli sobre els que es brodava amb llanes o sedes, de manera que a voltes no es veiés el drap. Tot indica que aquests darrers foren molt usats durant el període romànic, molt més que els tapissos propiament tals fets al teler amb combinacions de llanes i seda sobre entremat de fil o llana...

Els tapissos de suspensió sembla que en llur majoria eren brodats, i prenien diferents noms segons l’objecte a que es destinaven. Hi havia els vels, cortinae per qualsevol paret indistintament, els dorsalia que eren draps que penjaven al chor, conforme diu clarament el Rationale Divinorum officiorum d’en Guillem Durando, escriptor de finals del segle XIII, i els bancalia que servien per cubrir els bancals on es sentaven els sacerdots. Els tapissos pel paviment, alfombres o catifes tenien els noms de tappiti o almuciae, i generalment eren teixits d’una manera basta...

Com a mostra d’aquesta classe de tapissos brodats, és notable a tot ser-ho, per constituir un dels exemplars millor que es puguin conèixer, el que conserva la Catedral de Girona, amb escenes de la Creació de l’Univers i representacions del temps i dels elements. Pertany a tot estirar al segle xii, i és brodat amb llana de colors sobre lli.”